ELS ORÍGENS DE LA CONQUESTA I LA INCORPORACIÓ A LA CULTURA D’ OCCIDENT.

 

Un bon grapat d´historiadors ha fet seua l´afirmació que el desenllaç de la batalla de Muret, el 1213, amb la frustració de les ambicions polítiques occitanes de la casa comtal de Barcelona, va determinar la reorientació de les energies expansives catalanoaragoneses cap a les terres de Sarq al·Andalus.

 

Cal tenir en compte que el tipus d´expansió reclamat per l´Església i capaç de satisfer adequadament les aspiracions de l´aristocràcia feudal sols podia realitzar-se a costa de l´Andalus.

 

L´Andalus era un espai de saqueig i la pedrera on podien tallar-se noves senyories. La captura de l´espai musulmà constituïa un projecte estable i compartit, de la qual formava part, òbviament, la figura del rei.

 

Ja el 1226 Jaume I havia obtingut del sayyid Abu Zayd, governador almohade de València, el lliurament anual d´una cinquena part dels tributs ordinaris que percebia, exclosos els que el rei anomena peites, que molt probablement correspondrien a un impost estrany a la legalitat islàmica, recaptat de manera eventual i anomenat alfarda.

 

A començament de l´any 1233, en un ambient de conversa informal, el rei Jaume amb la companyia del magnat Blasco d’Alagón i del mestre de l´Orde de l´Hospital, es va tractar  l´oportunitat de la conquesta de València i del profit que se n´obtindria, però la seua eficàcia depenia de la capacitat d´acordar els objectius (saquejos, extorsions tributàries, conquestes) i coordinar els agents (llinatges nobiliaris, dignitats eclesiàstiques, comunitats urbanes).

 

Jaume I acabava de conquistar l’illa de Mallorca, projecte promogut, bàsicament, pels mercaders catalans. La conquesta pretenia augmentar de manera sensible el patrimoni de la Corona, com també la potestat reial, Jaume I, valia  més, per damunt de tot, en patrimoni i en rendes, però també en prestigi.

 

L´incident de Mallorca, precipitaria, segurament, l´inici de les operacions militars destinades a la captura de València. La conquista de l´illa es va resoldre en questió de mesos, mentre que la del territori valencià va comportar gairebé  vint-i-cinc anys de guerra i negociacions.

 

La conquesta de València havia de ser una cosa diferent, una empresa dirigida per la Corona, Jaume estava disposat a dirigir l´empresa i a posar les condicions. L´expedició permetia, doncs, coordinar i canalitzar la violència generada per la dinàmica competitiva de l´aristocràcia feudal vers un objectiu exterior legítim, assenyalat per l´Església: l´anorreament d´una “bàrbara nació” d´infidels.

 

A l´octubre de 1236, es va convocar, “cort general” a Montsó “per a fer exèrcit contra els moros”. A banda de prometre una dotació adequada per a la catedral de València i les parròquies que es crearien a la nova diòcesi, Jaume I sols s´obligà a donar una part indeterminada de la terra conquerida a cada un dels clergues i cavallers que anaren a l´exèrcit, encara que, per evitar arbitrarietats, ho faria d´acord amb el consell de l´arquebisbe de Tarragona i els mestres dels ordes militars.

 

Un aspecte interessant de l´assamblea de Montsó radica en el fet d´haver-se proclamat l´empresa valenciana com una croada “assumentes crucem ad expugnandum regum Valencie”, equiparant-la així a les expedicions que enviava l’Europa cristiana a Terra Santa, confirmada per butlla papal de Gregori IX al febrer de 1237. El 1248 comptava amb la declaració de croada atorgada per Innocenci IV. Jaume I va comptar amb un recolzament prou clar de l´Església, principal propagandista de la croada.

 

La declaració formal de croada tenia uns efectes pràctics que no eren irrrellevants. Aportava als combatents indulgències que permetien solucionar eventuals conflictes amb institucions eclesiàstiques, com també una protecció garantida contra els enemics i els creditors, de manera que no pogueren ser perjudicats durant la seua absència. Propiciava, igualment, la vinguda de contingents forans gràcies a la xarxa capil·lar de comunicació i publicitat controlada per l´Església al llarg de tota la cristiandat llatina. Finalment, i no menys important, suposava cert suport financer per al rei, ja que permetia desviar cap a la campanya de València les fraccions de les rendes eclesiàstiques que s´enviaven en qualitat de subsidi a Terra Santa.

 

Poc de temps després va caure damunt les terres valençianes de Sarq al-Andalus Jaume I, el “Conquistador”, governant dels pobles d´Aragó i Catalunya. 

 

Una sèrie erràtica d´ocupacions de places fortificades septentrionals, tal com s´havia previst, va seguir la captura de Borriana en la que el rei s’apressà a acceptar les condicions que li proposaven els vençuts en comptes de prendre la ciutat a l’assalt per temor als greus altercats que es podien produir  entre la seua pròpia tropa pel repartiment del botí: “podria haver gran batalla a l’entrar en la vila entre catalans e aragonesos e moltra altra gent que hi havia estranya”; a continuació van caure Peníscola, Xivert i  Cervera, que es lliuraren, respectivament, al rei i als ordes del Temple i de l´Hospital.

 

En 1237, segons relata la “Crònica de Jaume I”, es trobava este en Alcubles amb cent hòmens  a cavall, va saber que el rei moro de València, Zayyan estava amb les seues tropes a Llíria amb la intenció d’impedir-li el pas. Jaume I, a pesar de la seua coneguda resposta “vinga qui venir vol, que nos la entrarem”, amb estes paraules semblà indicar la seua decisió de conquistar Llíria, refugí l’encontre i marxà per Ali Maymona, dirigint-se al Puig.

 

Este mateix any de 1237, es lliurà la batalla entre Bernat Guillem d´Entença amb el rei de València, Zayyan, en el Puig, únic enfrontament armat. Jaume I, en la seua Crònica, diu: “en l’avantguarda es trobaven els millors combatents, els peons de les ciutats de la frontera, de Xérica, Sogorb, Llíria i Onda, armats de llances i ballestes”. Després d’ells, les tropes regulars, la cavalleria professional i, finalment, en la rereguarda, un gran contingent d’hòmens a peu, llauradors, artesans i persones de tota condició que s’havien presentat voluntàriament en un desesperat intent per detindre l’avanç cristià.

 

La batalla del Puig representà una dura derrota per als andalusins i va posar un final definitiu a les intencions ofensives de l´emir. La posició del Puig fou substituïda per un nou campanent al davant mateix de les muralles de València, tot començant el veritable setge de la medina.

 

L’11 de juliol de 1238, uns mesos abans de la conquista de València, el rei Jaume I, donà a l’infant Ferran d’Aragó, tio carnal seu, i abat del monestir de Montearagó, la vila de Llíria i el seu castell, convertit en el seu primer senyor feudal de Llíria. Esta mesura de donacions i repartiment d’alqueries i terres encara no conquistades, dels que esperava disposar molt prompte, la prengué el propi rei, amb la fi d’augmentar l’ interés de participació per part de senyors feudals i guerrers. Després de la mort de l’ infant en 1247, Llíria passà al domini de la Corona convertida en Vila Real.

 

La capitulació de València es signà en Russafa en 28 de setembre de 1238, la vespra de Sant Miquel, davant  l’oposició de la noblesa feudal, que esperava prendre la ciutat a l’ assalt i obtindre un quantiós botí. Per a quants volgueren quedar-se, Jaume I, els garantia el ple i lliure exercici de la seua religió, lleis, usos i costums.

 

Jaume I va decidir acceptar la capitulació i permetre que els habitants de València abandonaren la medina amb el seus béns mobles, escortats fins a Cullera. Començava l´èxode  dels milers d´andalusins.

 

El 9 d’octubre Jaume I, amb el seu exèrcit, féu la seua entrada solemne en València la “Bella”.

 

Unes catorze cròniques europees es feren eco de la conquesta valenciana, en les Corts  reials de França, Anglaterra i Itàlia, és a dir, en els centres de poder de la cristiandat. Totes elles coincidixen a atribuir la victòria a la providència divina i a destacar el caràcter cristià, unitari, de l’empresa.

 

El Llibre dels feits despatxa ràpidament el que considera la conclusió de la conquesta afirmant que la resta del territori es va retre de seguida “e així haguem-ho tot”.

 

La creació del Regne va anar de la mà de la promulgació del Costum de València, que de seguida fou conegut com a “fur”. Amb una personalitat política, geogràfica, econòmica i legal pròpia, creava Jaume I, a l’any 1239, el regne de València.  El rei va atorgar al nou espai polític de la Corona un sistema específic de pesos i mesures i, sobretot, una moneda pròpia, el diner de València que, no obstant, compartiria inicialment amb el regne de Mallorca.

 

La submissió de Llíria, fou a l’any següent, en 1240, incorporant-se a la cultura cristiana d’occident. La Crònica de Jaume I, parla d’un cabdill àrab de Llíria, anomenat Aben Ferri, que es posà al seu servei. El mateix rei el manà com a personatge mediador en les negociacions per a la rendició de Xàtiva.

 

Pels anys 1248 – 1249, Jaume I, féu el Repartiment de Llíria als nous repobladors, primers cristians vells. La procedència dels pobladors fou, majoritàriament catalana i, en proporcions més discretes, occitana, aragonesa i de les comunes italianes.

 

El 3 d’abril de 1252, atorgava a Llíria la Carta Pobla, concedint i confirmant diversos privilegis, tant d’organització política i administrativa, com dret a usar escut d’armes, segell de la vila, i representació en Corts. També ostentà la jerarquia d’“universitat” amb dos barris annexos i extramurs, el de la moreria amb la seua mesquita situada entre les faldes dels tossals de Sant Miquel i Santa Bàrbara i, el de la juderia amb la seua sinagoga, en l’actual barri de Reixuxena.

La societat dominant fou el grup minoritari cristià, i les institucions religioses plantejades amb tanta cura en el recent creat regne de València, funcionaren com l’ instrument principal per a la submissió i transformació de la València musulmana.

 

Jaume I que havia nascut en Montpeller en 1208, ara fa 800 anys, moriria a València el 27 de juliol de 1276. El seu cos fou soterrat en el monestir de Poblet.

 

Hem indicat amb anterioritat la procedència majoritàriament catalana dels nous repobladors i, en concret de Lleida, tradició recollida per l’historiador renaixentista i primer cronista del Regne Pere Antoni Beuter, en la seua Crònica (1550) i el també per el cronista i historiador Gaspar Juan Escolano, en les seues Dècades (1610-1611) i fins i tot per l’humanista Joan Lluís Vives i March, en la seua obra d’Institutione Feminae Christianae (1524), i les semblances que amb Lleida es mantingueren quant al sistema de pesos i mesures, la jovada, arquitectura civil i religiosa, topografia urbana, festes i tradicions com la de l’Àngel Custodi. (Remetem a la lectura de l’interessant treball de Felipe Mateu i Llopis, titulat “Lleida i les seues relacions amb València”).

 

També Llíria guarda moltes vinculacions amb Lleida, en diversos aspectes, referents a llengua en fonètica, idèntic escut de la ciutat tant l’existent en el palau del Consell de la Paeria i el que es conserva en l’església de la Sang en la clau esculturada de la volta on se situa l’anomenada porta dels hòmens, o l’utilitzat pels jurats de la vila de Llíria, i fins i tot l’onomàstica lleidatana registrada en el llibre del Repartiment de Llíria i, finalment, lleidatans al servei de Jaume I, com és el cas de l’escrivà del rei, Jaume Roca, que desenrotllà a partir de 1253 el càrrec eclesiàstic de vicari perpetu en la parròquia de Llíria i nomenat canonge de la Seu de València.

 

Després del Repartiment del rei Jaume, 1248 – 1249, i l’establiment Repoblament a Llíria dels primers cristians vells, fins a la donació de la vicaria perpètua a la cartoixa de Portaceli en la figura del fr. Bernardo Hom de Deu en 6 de març de 1273, van transcórrer vint-i-quatre o vint-i-cinc anys, llavors, últim quart del segle XIII va haver de realitzar-se la construcció de l’església gòtica de Llíria. Nomenada església de nostra senyora Santa Maria, perquè així es van denominar totes les esglésies acabades de construir. El “Llibre dels feyts”, indicarà “en totes les poblacions grans, que Déu ens va concedir guanyar als sarraïns construïm una església de la Mare de Déu Santa Maria”.

 

La parròquia, a més de ser un instrument de cristianització, va ser un element constitutiu bàsic en la configuració i repoblació de cada ciutat. La de Llíria molt promte va comptar amb dèsset beneficiats.

 

En la pròpia sostrada goticomudèjar, decorada per fusters i pintors mudèjars al mateix temps de la seua construcció, trobem entre el variat repertori iconogràfic diverses escenes de tipus religiós i entre elles a destacar, la d’un calvari i la de la Mare de Déu amb el xiquet assentada en un senzill tron. Es tracta de la representació primitiva d’una “Madonna”, que mostra una nova fórmula per l’actitud del Xiquet poc corrent, acariciant este el rostre de sa mare. A un costat i a l’altre es mostren uns pitxers amb assussenes.

 

Quant a l’advocació i devoció a l’Arcàngel Sant Miquel a Llíria, entre l’escassa documentació que es conserva en l’arxiu municipal, localitzem el testament de Domingo Riello, veí de Llíria, amb data 26 d’octubre de 1336 davant del notari Raimundo Garcia, del qual triem el fragment següent: “Ítem: dimito in adjutorio cuiusdum çiri quod ardet in capella Sancti Michaelis eiusdem loci quando corpus Christi fuerit super altari, quatour solidos”.  

 

Notícia documental relativa a l’existència d’una capella dedicada en honor a Sant Miquel en la parròquia de Llíria, on se celebrava la seua festivitat i que va haver de ser una de les més antigues de l’església de la gloriosa Verge Maria.

 

PROCEDÈNCIA I ORIGEN DE LA DEVOCIÓ A L’ARCÀNGEL SANT  MIQUEL A LLÍRIA.

 

Si existeix una imatge arquetípica que ha sobreviscut, amb poques variacions, des de la seua naixença en el període paleocristià fins a l’època moderna, esta ha estat sense dubte la de Sant Miquel, que ha gaudit, per altra part, d’un culte molt arrelat i alhora renovat en el curs del segles. En el cas del culte, fou a Orient on s’originaren estes imatges, en el si del territori que conformà l´Imperi Bizantí; a més, a Occident, ens ha arribat via Bizanci i a través d´Itàlia. La seua difusió es produí sobretot a través de la miniatura i és possible que també viatjaren altre tipus d´imatges en relleu, peces d´orfebreria o ivoris.

 

Sant Miquel ha estat vinculat o, millor, el seu culte s’ha entrevist com la perpetuació o versió cristiana d´antics cultes pagans, començant pel del déu germànic Wotan i passant pel déus egipcis Anubis i Thot o dels grecoromans Hermes, Mercuri i Perseu.

 

D’entre les representacions que es constituiran entorn al culte de l’arcàngel Sant Miquel, en destaquen especialment tres; estes representacions s´avenen amb el caràcter amb què s´ha investit el sant, considerat cap dels milícies celestials des de molt abans, protector del poble jueu i, dins la tradició cristiana, protector de l´església militant, en oposar-se al diable apocalíptic dels set caps en la seua transformació demoníaca i semihumana, amb carotes distribuïdes pel ventre i genolls tal com es narra en el text de l´Apocalipsi i, en concret, la que ens interessa és la de Sant Miquel lluitant contra el Satanàs i vencent-lo, inspirada en l´Apocalipsi i de possible origen copte.

 

Un altre aspecte a tenir present, el suscita el seu propi nom -que significa “semblant a Déu”- que el situa proper al poder suprem de Déu.

 

En la segona meitat del segle XIII, l´arcàngel apareix vist frontalment, dempeus, en la típica postura de les ales rectes i com a cap militar, vestit a la romana, amb cota de malla, túnica curta i capa o clàmide, segons els vells models d´època imperial romana. Tot i que ens apareixia la llança  rematada amb creu com a arma contra Satanàs, juntament amb l´escut.

 

Hem de tenir present la devoció que des de l´Alta Edat Mitjana se li dispensà a Sant Miquel, com a protector no solament de l´església sinó també de les milícies; es propicien fundacions, després de reconéixer el favor de l´arcàngel en algunes victòries i fins i tot s´incorpora la imatge guerrera de Sant Miquel en les monedes. En època de Carlemany esdevingué sant protector de l´Imperi, que giren entorn al caràcter militar del sant.

 

El culte a Sant Miquel hi penetrà a Catalunya vers al segle X, també via Itàlia, com a sant titular d’abadies i fundacions benedictines i molt possiblement també de les canòniques, i s´extengueren pels nous territoris conquerits a l´Islam de la frontera superior d´Al-Andalus. Per altra part, s´ha valorat també, en este mateix sentit, la influència franca, pel fet que col·laboraren en la lluita contra l´Islam, propiciant la devoció a Sant Miquel, considerat protector en aquella lluita aferrissada com a “miles Christi”. Tant en el món gal, com en el germànic, el flamenc o l´hispànic, s´assimila la representació de Sant Miquel, pel seu caràcter de militar celestial, a la del cavaller cristià.

 

Devoció a Sant Miquel, deguda al paper igualment dels cavallers, normands o francs, que participaren en la croada que des d´Urgell baixà vers el Pre-pirineu, per la Vall d´Ager, Balaguer i Lleida, fins aconseguir València. Sant Miquel era considerat un sant protector i animador. En el cas de Balaguer és simptomàtic que se li dedique un temple, per part dels comtes d´Urgell, i també un portal que fins al segle XX mantigué enlacrada la figura de Sant Miquel, actualment al Museu de Sitges, després de l´enderrocament del pont i en el seu lloc una rèplica actual. Escultures ambdós -la primitiva i l’actual- que tanta similitud guarden per època i estil amb Sant Miquel de Llíria.

 

En l’esmentat palau del Consell de la Paheria de Lleida, la capella municipal -actualment desapareguda- estava dedicada a Sant Miquel, de la qual es conserva el famós retaule atribuït a Jaume Ferrer. En València, l’antiga Casa de la Ciutat (1311-1860), va albergar la capella dels Jurats presidida també per l’Arcàngel Sant Miquel, bella escultura del segle XV, que ha arribat als nostres dies, i inclús el Llibre del Mustaçaf (1563-1568), mostra en la seua portada a Sant Miquel, perquè l’elecció d’estos càrrecs tenia lloc tots els anys, el dia de Sant Miquel. Per altra part, el rei Martí l´Humà sabem que féu decorar la capella reial del palau de València amb unes pintures que imitaven les de la torre dels àngels del palau papal d´Avinyó.

 

Igual que la preferència en Lleida i província per construir els nous temples en els llocs més elevats, presidint el territori, alguns cops possiblement en substitució de vells cults pagans, coincidència que es repeteix açí al santuari de Llíria al cim del tossal. Altra coincidència es dóna en Sant Llorenç de Morunys, on per Sant Miquel es beneïx el pa dalt del turó del Cudó  alhora que es beneïx el terme. Ací a Llíria el ritu de la benedicció del terme es realitza des de l’esplanada del santuari el 8 de maig, festivitat de l’Aparició de Sant Miquel.

 

Per un altre costat, en quat a la fundació del santuari deLlíria, els historiadors del segle XIX com Marcos Antonio d’Orellana, 1731-1813, entre altres prenien com a fundador al rei Martí, l’ “Humà”, per redactar en 1406 les Ordenances per les quals havia de regir-se l’ermitori, que prompte va passar a anomenar-se beateri, però foren les Cròniques del mateix les que van intentar aportar llum sobre esta fundació reial, a causa de les dades manuscrites que apareixen registrades en les mateixes, atribuint la fundació a Jaume II, el “Just”, nét del conquistador, amb data de l’any 1326, i de la que se servixen quants han escrit sobre la fundació d’este singular ermitori o beateri de Llíria. El document “dada manuscrita de caràcter simple” en realitat no es conserva i més bé sembla que es tracta d’una ressenya històrica d’algun erudit del segle XVIII.

 

Pascual Madoz (1845-1850) i altres autors del seu temps, arrepleguen respecte d’això la següent informació “és tradició constant que abans de la conquista de València, pel senyor Jaume I, existia el dit beateri, en l’època del qual vestien les beates l’hàbit de Sant Francesc, destinat per a l’asil i arreplegament de 15 donzelles o viudes de militars de distinció que moriren en la guerra contra els moros”.

 

La definició de Madoz no ens serveix per a considerar que abans de la conquista sobre la cima del turó existira el beateri. Per la nostra part i sense base documental que puga servir per a confirmar l’opinió que exposarem, creiem que esta advocació i devoció, va haver d’arribar amb estos cristians vells, procedents de Lleida, per les raons que ja hem exposat, en els primers anys de la reconquista, darrere de la incorporació de Llíria a la cultura cristiana d’occident,  en els temps de Jaume I. Anys després  esta fundació reial va ser dotada, per una sèrie de condicionaments de tipus religiós, d’uns aspectes més formals,  arribant a considerar-se fundació, obra de la pietat, de Jaume II, el Just, nét del Conquistador.

 

La missió de les beguines de Sant Miquel de Llíria consistia a elevar fervents pregàries al cel, pregant -salve i magníficat- a Déu per l’ànima del Senyor Rei fundador. Rebien una mòdica pensió procedent de les cises o pagaments que de la vila havia de percebre el rei.

 

Als primers temps de la seua fundació corresponia la veneració d’una primitiva escultura de Sant Miquel de marbre blanc del temps de la conquista, que es va perdre en el segle XIX, durant les guerres civils carlines (1873), després d’haver sigut substituïda per la talla gòtica, del segle XV, que va començar a rebre gran veneració i va convertir el beateri llirià en un gran centre devocional de religiositat popular que arriba fins als nostres dies.

 

Es tractava d’una talla més esvelta, majestuosa i rica, donada al beateri pel p. mercedari fr. Juan Gilabert Jofre a la seua germana Enrica, majorala en eixos moments. Imatge de jove adolescent, amb el cabell rinxolat i sostenint la llança, que clava a la gola del drac o ser demoníac, seguint la versió tradicional apocalíptica, mentre el braç esquerre sol sostenir l´escut de forma redona i a Satanàs, vençut per Sant Miquel, i per influència hel·lenística, se li assigna com a ser celestial i associat a la llum. Imatge miraculosa que va presidir fins a l’any 1936 el santuari llirià.  

 

La devoció a Sant Miquel en el segles del gòtic, especialment en el XV, més que minvar sembla que s´incrementa, si tenim en compte el gran nom de retaules dedicats a ell totalment o compartint patronatge amb altres sants. El seu caràcter de sant protector féu que  li posaren ciutats sota la seua expressa protecció, per tal de lliurar-les de les pestes i les guerres. Caràcter de sant protector, per altra part, que passarà a compartir, des de finals del XIV inicis del segle XV, amb l´Àngel Custodi, de tal forma que a voltes es confondrà el culte d´ambdós.

 

Fins a finals del segle XV no es generalitzen les representacions de l´arcàngel sostenint una espasa en lloc de la llança. Per altra part, assumí un distintiu més, en situar-lo l´església de la Contrareforma com a sant protector contra l´heretgia del protestantisme, una nova faceta a afegir a la seua personalitat combativa.

 

El beateri de Llíria, es una fundació reial molt singular, tant pels seus òrgans fonamentals de govern com pels seus costums, que va ser acollit amb especial afecte davall reial patronatge dels monarques de la casa reial catalanoaragonesa i, administrat pels jurats de la vila de Llíria.

 

En un dels contraforts del primitiu edifici es troba un interessant testimoni esculpit en pedra, es tracta del blasó o escut reial “el senyal del rei” indicador de la protecció reial. Bloc de carreu que mostra en relleu l’ensenya dels reis de la Corona d’Aragó, i damunt de tot del fundador d´esta casa reial, Jaume I, el “Conquistador”, del que enguany celebrem el 800 aniversari del seu naiximent.

 

Burns, Robert Ignatius. El regne de València en el segle XIII. Església i societat. Dos volums.

Civera Marquino, Amadeo. Llíria musulmana. Bibliòfils i cal·lígrafs. En la Rev. Llorer, núm. 2. València, 1986.

Civera Marquino, Amadeo. Sostrada goticomudèjar en l’església de Santa Maria o de la Sang de Llíria. València, 1989.

Fite, Francesc. La imatge arquetípica de Sant Miquel entre orient i occident i la seua incidència a Catalunya.

Madoz, Pascual. Diccionari Geogràfic Estadístic Històric d’Espanya i les seues possessions d’ultramar. Madrid, 1845-1850).

Mateu i Llopis, Felipe. Lleida i les seues relacions amb València. Lleida, 1976.

Orellana Mocholí, Marcos Antonio de. Tractat HistoricoApologètic de les Mugeres Emparedades, escrit a principis del present segle per D. Marcos Antonio d’Orellana i augmentat amb algunes notes i aclariments en esta primera edició per Juan Churat i Saurí. València, 1887.

Autor: Jorge Martinez
Autora: Rosa A. Rozalem Palacio
Descubre más articulos relacionados
Cargue Más Por Amadeo Civera
Cargue Más En Historia

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Mira también

EL BEATERIO DE SAN MIGUEL DE LLIRIA EN LOS GRABADOS, ESTAMPAS Y LITOGRAFÍAS DE LOS SIGLOS XVIII Y XIX.

                                                                                          …